"Concert econòmic" Oier Etxeberria a La Virreina Centre de la Imatge

Sigui a l’aire lliure, al descampat o a la part buida d’un teatre; sigui com invitació a trepitjar el fang o el firmament, el remor del concert sempre ens porta a la mateixa pregunta: quin tipus d’estats produeix la música? I, a partir d’aquí, els interrogants es multipliquen. Sobretot perquè la paraula «estat» no només es refereix als daltabaixos de l’ànima, sinó també a la raó majúscula: l’organització que administra i configura un territori. Per això qualsevol noció d’estabilitat s’ha de lletrejar, puntuar i vocalitzar. 

En principi, manquem de proves que permetin entendre com les formes sonores esdevenen arquetips per a la jurisdicció. Tot i això, per molt dèbils que siguin aquests indicis, arribat el moment, les afinitats es resolen en una «regla d’or», una línia melòdica que afirma com la sintonia entre la fluctuació dels diners i la conformació del sentit no és purament accidental. Llavors, al vociferar certs noms, la cosa sembla resoldre’s: oikos, ecos, economia. Els seus excessos aritmètics produeixen plecs, estructures cosmològiques, formes cíviques. Així ho va entendre Pitàgores quan va descobrir els fonaments de l’harmonia seguint el repic del so de cinc martells. Una foneria, un espai destinat al lavoro, una posada en escena a l’estil Einstürzende Neubauten, la banda berlinesa dels vuitanta. Algú s’imagina un escenari més propici per a un erudit decidit a seccionar amb exactitud numèrica i càlcul la tonalitat i atonalitat, el concert i el desconcert? 

La màgia de les xifres vehicula molts nivells d’intel·lecció mística. Amb el temps es convertirà en una eina indispensable per produir alliçonaments compartits, així com la percepció general del bé comú. S’ha de reconèixer que, en aquest punt, la mística cristiana sempre va tenir certa predilecció estètica per les formes musicals. Per als sants pares de l’Església, els himnes són artefactes que aconsegueixen donar un contingut i una direcció a allò informe. Una ciència suprasensible/estadística en estat latent. Al cap i a la fi, una massa només sorgeix quan tenim moltes unitats comptades —sumen el mateix un poble, un ramat o un cor—, i el que constitueix a una persona com unitat és senzillament el cant a la lloança, ja que únicament estant compromesa totalment amb l’objecte de la seva lloança, la persona s’autoconstitueix com centre de si mateixa. 

Ideals econòmics que funcionen en el seu accés a la sala de jocs de la intimitat. On la teologia, impàvida, espera —dins l’armari—, o certa divinització d’allò sagrat, si volem. D’aquesta manera, qualsevol aproximació al desconegut es pot reduir a idolatria de quelcom ja existent. Clams, xiulets i aplaudiments, cors angelicals i algoritmes. Prodigis, en qualsevol cas, que aconsegueixen invocar la veu del poble —això que no se sap què és ni quants són— i exhibir-la com un cos polític unitari. 

L’èxit de la física a l’hora de definir i estabilitzar el to com a fenomen acústic va donar lloc a un nou prisma des del qual mirar la natura. A partir d’aquest examen sorgeix una nova economia o, millor dit, una força metafísica basada en el desvetllament matemàtic i la matematització progressiva de les coses.