"Declaració d'amor a Lenin". Juana Dolores Romero Casanova a la Virreina Centre de la Imatge

Aquesta exposició presenta, per primera vegada en un museu, el treball de Juana Dolores Romero Casanova (el Prat de Llobregat, 1992). L’artista reactiva el potencial revolucionari i dissident de l’amor, una categoria política que la història cultural va associar al sentimentalisme burgès i que avui viu un nou confinament des dels imaginaris fomentats per les classes mitjanes.

Abans que el comú es transformés en sigla política, molt abans que, a mitjan anys noranta, el grup musical Pulp elevés la cançó Common People al nivell d’himne orgullós i alhora paròdic del proletariat, un grup d’intel·lectuals expulsats del Partit Comunista Francès l’any 1950, entre els quals hi havia Maurice Blanchot, Dionys Mascolo, Robert Antelme, Edgar Morin i Marguerite Duras, aquesta última acusada de «nimfòmana, arrogant i de moral lleugera», segons l’informe de la Federació del Sena, van desplaçar la pregunta sobre què és ser comunista a la indagació sobre com es construeix comunitat.

Juana Dolores Romero Casanova (el Prat de Llobregat, 1992) continua aquest descentrament amb uns altres mètodes i a través d’una subjectivitat ideològica diferent. Així, a Declaració d’amor a Lenin —la seva primera exposició per a un museu— interroga una categoria política com l’amor que, culturalment, va associar-se al sentimentalisme burgès i que ara sembla que viu un altre confinament des dels vocabularis de les classes mitjanes.

En aquest sentit, igual que Peter Weiss plantejava a Die Ästhetik des Widerstands (1975) [L’estètica de la resistència], a propòsit del quadre de Robert Koehler titulat La vaga (1886), si davant una obra d’art s’emocionen de la mateixa manera opressors que oprimits, Juana Dolores respon que no, i a més manifesta una hipòtesi realment suggeridora: per interrompre la maquinària desideologitzadora que imposa el capitalisme davant tot impuls revolucionari, cal historitzar els codis i els sistemes amorosos, l’«evaporació del subjecte històric» tan gastada i fins i tot el dret a la rancúnia.

Referir-se a Lenin —inclús tal volta llegir-lo— potser avui és un acte extemporani, perquè per a la sensibilitat d’aquests temps ell mateix i aquella revolució de la qual va ser un dels protagonistes principals pertanyen a un passat inexistent, que és la forma que s’atorga al passat quan es pretén donar-lo per mort. Però és que tant la producció poètica com la dramatúrgia de Juana Dolores són un intent per recuperar els usos disruptius de la insolència, reconnectar-la amb els seus usos populars més dissidents, extreure-la del flasca i l’instant karma. L’omnívora onada conservadora, així com les noves potències imperials, han comprès millor que el mateix capitalisme el cabal d’allò irreverent. Mentrestant, l’emotivitat middle class es dedica a liquar les tensions de la ideologia a cop de hashtag, i aconsegueix que desobeir sembli una branca virtuosa de la burocràcia.

Una insolència amb voluntat transformadora, com passa amb els treballs de Juana Dolores, que aixequi estructures per a la transgressió en lloc d’exhibir-ne l’egocentrisme, no pot sinó oposar-se a la prosopopeia de les actituds exemplars. Segurament aquesta seria la línia editorial per a un programa que busqui recarregar l’ímpetu revolucionari del desvergonyiment: dissociar-lo d’aquelles imatges que només el recreen durant uns pocs instants decisius, desposseir-lo de fins terapèutics o reparadors, usar-lo per entendre el famós aclariment de Marx: no són les maneres ni l'exquisidesa que fan el cavaller, sinó la propietat del cavall.