"La ciutat en disputa" a la Virreina Centre de la Imatge

Fins el 4 de juny podeu veure a la Virreina Centre de La Imatge una exposició sobre els experiments col·lectius entorn de l’habitatge social al sud d’Europa entre 1949 i 1976.

Aquesta mostra presenta una revisió de la història de l’habitatge social en el sud d’Europa a través d’una sèrie d’experiències singulars dutes a terme en diferents moments de crisi i que, a la seva manera, van reinventar els paradigmes de la modernitat i de la relació entre l’arquitectura i els seus habitants. Unes pràctiques en què les comunitats van exercir un paper fonamental a l’hora de definir el seu lloc a la ciutat, i en què els arquitectes van assumir el repte de reinventar mons des de baix. Moments, en certa manera excepcionals, en què es van articular el rigor poètic del disseny, la posada en escena d’unes problemàtiques urgents sobre l’habitatge mínim i el desig encarnat d’uns cossos fins aleshores situats als marges de la història.

Des de la reconstrucció neorealista de la Itàlia de postguerra, passant per les propostes d’avantguarda dels poblats dirigits a l’Espanya franquista fins als experiments habitacionals a què va donar lloc la Revolució dels Clavells a Portugal, aquesta exposició interpel·la les maneres en què arquitectura i conflicte s’entrecreuen. La violència —com diria Ignasi de Solà-Morales— és inherent a l’arquitectura, ja que tota operació urbana sempre imposa una realitat i en deixa d’altres de banda. Però, a més, els exemples tractats aquí es construeixen sobre la base d’una conflictivitat social que existeix prèviament i que els dota de sentit. Reconèixer les diverses manifestacions d’aquests processos socials com a part constituent de la història de l’arquitectura és el primer pas per restituir uns cossos oblidats pel paradigma modern i les seves feixugues herències.

L’arquitectura se sosté sempre, o almenys de manera cíclica, sobre un tremolor, el de l’agitació d’unes comunitats que busquen un lloc, unes formes que han de venir. Per tot això, en aquesta exposició l’arquitectura no es presenta com a resposta pacificadora a les pulsions revolucionàries, ni com a mediadora ni com a solució final a una problemàtica donada. En aquest cas, es tractaria de tornar a pensar-la, però aquest cop inscrita en els complexos processos formadors de la ciutat, prenent-ne part i generant no tant (o no només) solucions, sinó noves problemàtiques, una vegada i una altra, amb els seus encerts i els seus fracassos.

En un fer sempre de nou, fórmula que, com ens recorda Ginevra Bompiani, ens remet a la capacitat creadora dels nens a través de la repetició: fer una cosa que és sempre el mateix i diferent cada vegada. Agafar «un grapat de caos i plasmar-ne la petita nova forma», crear, jugar i disputar la ciutat de nou (di nuovo, de nuevo, de novo).

Es pot visitar gratuïtament de dimarts a diumenge i festius d’11 a 20 h.