La possibilitat de no haver sigut al Santa Mònica

Fins al 31 de gener de 2024 podeu veure al Santa Mònica una exposició derivada de Anti-Futurisme Cimarrón.

Durant les sessions preparatòries per a l’exposició Anti-Futurisme Cimarrón, les curanderes Yuderkys Espinosa i Katia Sepúlveda van encoratjar la recerca i el diàleg entre les artistes participants a través d’una pregunta nuclear: què hauria passat si Europa mai no hagués existit? Aquí, Europa no es referia a un territori geopolític, sinó a un trop, una idea civilitzatòria que ha configurat històricament el conjunt de relacions de poder i dominació que es troben a la base del projecte colonial. Tenint en compte aquesta concepció, obrir-se a la possibilitat que Europa mai no hagués existit implica esquerdar l’estat actual de la colonialitat i deixar entreveure de quina manera les cultures, creences i vides escindides, esborrades de la història per la violència colonial, serien encara capaces d’activar altres històries potencials confrontades amb la dominant.

Exposar Anti-Futurisme Cimarrón al Santa Mònica, institució europea la missió de la qual ha estat històricament la de contribuir a generar un relat cultural molt determinat, implica una paradoxa problemàtica. La pregunta nuclear sobre la possibilitat que Europa mai no hagués existit es converteix, entre les parets europees, en la possibilitat de posar en dubte la pròpia existència o essència. Conscient d’aquesta problemàtica, i amb la complicitat de les curanderes d'Anti-Futurisme Cimarrón, el Santa Mònica va llançar aquesta mateixa pregunta a set col·lectius locals per presentar una altra exposició que aprofundeixi en la paradoxa que planteja la pregunta inicial situada en un context europeu.

Difraccions, Flux, Grup d’Estudi, Jiser i Sabers migrants, Koniclab, Mixtur i Sâlmon han estat, per diferents motius, els set col·lectius triats per enfrontar-se des d’aquesta situació paradoxal a la pregunta inicial, inevitablement transformada en una pregunta sobre la possibilitat de posar en dubte la pròpia existència. Al llarg de mesos de converses en un exercici de curadoria compartida, els set col·lectius han proposat les diverses peces i accions que configuren aquesta exposició, que s’acompanya amb itineraris i contraitineraris, relats i contrarelats que pretenen mostrar l’estat no resolt, permanentment obert, en què es troba la problemàtica que recorre tota l’exposició.