La Utopia Paral·lela. Ciutats somiades a Cuba (1980-1993)

Fins al 20 d’octubre, la Virreina Centre de la Imatge acull un interessant projecte al voltant de l’arquitectura i els projectes que es van fer entre el 1980 i el 1993 a Cuba. El projecte està comissariat per Iván de la Nuez amb la col·laboració de l’Atelier Morales.

Entre el 1980 i el 1993, va tenir lloc a Cuba un projecte insòlit i contradictori: la creació d’una arquitectura occidental sense mercat, la posada en òrbita d’una utopia col·lectiva ignorada pel mateix Estat socialista, l’activació d’un moviment que va començar com a crítica a l’urbanisme oficial de l’època i que avui cobra actualitat com una espasa de Dàmocles sobre les construccions del capitalisme d’Estat a la vista. (Amb aquesta possible “xangaïtzació” de l’Havana a tocar i aquesta pulsió pels edificis totèmics, bàsicament hotels, mastodonts sense empatia amb els barris on s’implanten).

La utopia paral·lela és, entre d’altres, una arqueologia que excava en diversos projectes concebuts per la generació d’arquitectes nascuts amb la Revolució i que van explotar intel·lectualment en la dècada dels vuitanta del segle passat. Aquells anys van ser percebuts per l’arquitecta i escriptora Emma Álvarez Tabío Albo com a “dècada ciutadana” de la Revolució i pel crític Gerardo Mosquera com a “dècada prodigiosa”. Al seu torn, el poeta Osvaldo Sánchez es va referir a aquella generació com “els fills de la utopia”, el trobador Carlos Varela com “els fills de Guillem Tell”, i Iván de la Nuez com la protagonista d’una “cultura dissonant”.

Molt abans, el Che Guevara els havia definit com a Home Nou: un subjecte incontaminat pel capitalisme i per l’antic règim, el Frankenstein antillà destinat a créixer en una societat sense classes.

A través de vuit capítols –Ciutat Pròleg, Monuments en present, Una habitació en el demà, Utopies instantànies, Reconstruir el Malecón per trencar el Mur, Guantánamo: última frontera de la guerra freda, La ciutat invisible i Llums de la ciutat–, desfem el camí d’un programa especulatiu (en el sentit filosòfic, no en l’econòmic), el viatge del qual va dels solars (una versió cubana de les faveles) a les barbacoes (una forma vernacla de guanyar espai a les edificacions amb puntals elevats); de l’art déco que sobreviu al Malecón de l’Havana al kitsch retro dels anys cinquanta del segle passat; d’Italo Calvino a la Base Naval de Guantánamo; de la ciutat colonial al bicentenari de la Revolució Francesa, assumint o esquivant tota mena de monuments.

Això sense oblidar l’aposta per les cantonades o la recuperació d’alternatives populars a les quals s’ofereix la infraestructura necessària per legitimar actituds i allotjar necessitats quotidianes.

En qualsevol cas, La utopia paral·lela no va d’edificis concrets sinó de somnis urbans. D’entendre la ciutat com d’un dona-me’n que te’n donaré entre construir i imaginar, patrimoni i futurisme, arquitectura i escala humana. Aquests projectes es desentenen de la imatge estereotipada i repetida fins a l’infinit de les ciutats cubanes –en particular La Habana Vieja– i se’ns ofereix una expansió fins a pobles tradicionals com Cojímar, desastres perifèrics com Alamar o l’impacte de la caiguda del Mur de Berlín al Guantánamo del 1989. De la recuperació d’Italo Calvino com a “cubà” o del reciclatge de l’arte povera com un dispositiu útil per avançar cap a l’avenir.

L’exposició comença amb l’èxode del Mariel (1980) i acaba el 1993, any en què es legalitza el dòlar a l’illa i que anticipa la “crisi dels balseros” un any després. Entre un èxode i l’altre, s’activa aquesta arquitectura crítica que, paradoxalment, només hauria pogut existir dins d’un model socialista.

Una utopia col·lectiva, crescuda als vessants de la utopia estatal, guiada per l’afany irrenunciable de convertir l’arquitectura en ciutat.

I la ciutat, en ciutadania.

Hi ha visites guiades gratuïtes, a partir del 27 de juliol, els dimarts a les 18 h i els dissabtes i diumenges a les 12 h