"L'assalt de la il·lusió" al Santa Mònica

L’assalt de la il·lusió presenta una lectura de l’art com a eina per produir il·lusions i enganys i explora com, al llarg de la seva història, ha configurat progressivament tant el nostre desig com el que entenem com a “realitat”.

L’exposició aborda conceptes com la postveritat, les dinàmiques de poder i els mecanismes que s’amaguen rere de la creació hegemònica de ficcions i il·lusions. Aborda, en definitiva, les tècniques que s’amaguen rere de la capacitat de l’art de generar formes d’engany que acaben incidint en la manera com percebem el món.

L’exploració d’aquests conceptes es dona a través d’un viatge en què s’introdueix el mateix públic en la sofisticació i l’opacitat de les tècniques artístiques d’engany que amaguen relacions de poder complexes. Aquest viatge acompanya la reflexió crítica sobre com les arts han tingut històricament un paper important en la creació d’aquestes tècniques, i planteja la tesi de si avui, en un món de deep fake i intel·ligència/creació artificial, el paper de l’art no hauria de ser precisament el de desvelar aquestes tècniques construïdes al llarg dels segles.

Recorregut

Per aconseguir el viatge que proposa com a visita, L’assalt de la il·lusió planteja un recorregut escenogràfic dinàmic —amb miralls, vels i parets mòbils en què es presenten diverses contribucions d’artistes— que portarà el públic a entrar i sortir constantment de la il·lusió creada per les mateixes peces d’art.

El recorregut planteja una transició constant de modes de representació i la superposició d’expectatives que això pot provocar en l’audiència: una pintura provoca un efecte de realitat diferent del que provoca una fotografia, un vídeo o una instal·lació, i l’exposició juga constantment amb com es transita d’un efecte de realitat a un altre, a través de l’encavalcament de formats.

Per aconseguir aquest efecte de transició, de superposició de punts de vista i capes discursives, l’exposició s’estructura en quatre parts al llarg del recorregut: 

1. L’espai d’il·lusió, un lloc on les lleis de l’espai no es troben al servei de la raó sinó de la seducció, un lloc regit per la voluntat de manipulació del punt de vista. 

2. L’espai de revelació, que projecta la desarticulació i la revelació tècnica del primer espai. Aquesta revelació, però, és ingènua, ja que tots sabem des que abandonem la infància que tota il·lusió és artefacte.

3. L’espai de qüestionament, on els artistes es rebel·len contra els efectes i actuen d’exorcistes de la màquina, preguntant-se quin és el paper de les tecnologies d’il·lusió en el nostre temps.

4. L’espai de recapitulació, on es presenta una genealogia de com l’art, al llarg de la seva història, ha produït aquest vaivé de vels i revelacions, semblant al que el públic s’ha vist sotmès després d’aquest trajecte.

Artistes: A.A.Murakami (Azusa Murakami i Alexander Groves), Alain Josseau, Aneta Grzeszykowska, Anish Kapoor, Antonio Gagliano i Verónica Lahitte, Berndnaut Smilde, Chico Amaral, Fabian Knecht, Ilê Sartuzi, Juan Antonio Cerezuela, Julia Santa Olalla, Klaus Frahm, Leandro Erlich, Lucrecia Dalt, MANS O i Joan Sandoval, Manuel Calderón, Miquel Màrtir, Núria Güell, Víctor Enrich, Xesca Salvà.