Marina Abramovic al Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu

Marina Abramović ha redefinit el llenguatge de l’art contemporani des de la seva irrupció en la dècada de 1970. Coneguda com “l’àvia de l’art de la performance”, Abramović ha fet del seu cos un espai d’experimentació, confrontació i transformació, explorant els límits físics, emocionals i psicològics tant de l’artista com de l’espectador. A través d’accions sovint radicals i desafiants, ha convertit el seu treball en una reflexió visceral sobre la resistència, la vulnerabilitat i la dimensió espiritual de l’existència humana.

En una època marcada per les convulsions polítiques i socials de la postguerra a Iugoslàvia, Abramović va emergir amb un art que rebutjava les formes tradicionals i cercava una connexió directa amb el públic. Va entendre la performance com una via per escapar dels límits del llenç i el marc tradicionals, buscant, en canvi, l’energia immediata del moment present. Les seves primeres obres, com Rhythm 10 (1973), ja apuntaven a un diàleg entre cos i objecte, dolor i ritual, en què l'artista es posava en perill físic. Aquesta tensió entre l’autonomia del cos i la seva subjecció als límits externs és un tema recurrent al llarg de la seva carrera.  

La col·laboració amb Ulay, el seu company creatiu i sentimental durant dotze anys, va produir algunes de les obres més impactants de l’art contemporani. En peces com Relation in Time (1977) o The Lovers (1988), en què la parella va caminar des dels extrems oposats de la Gran Muralla xinesa per acomiadar-se, Abramović i Ulay van explorar les dinàmiques de la intimitat, el poder i la separació. La seva obra conjunta es va construir com un relat d’interdependència, en què la fragilitat humana esdevé un mirall per al públic.

Amb els anys, Abramović ha aprofundit en una exploració espiritual que transcendeix el dolor físic per situar-se en l’àmbit de l’energia i la contemplació. The Artist Is Present (2010), presentada al MoMA de Nova York, va esdevenir un fenomen global, ja que va reunir milers d’espectadors disposats a compartir una mirada amb l’artista. Aquesta obra, aparentment senzilla, però extraordinàriament profunda, va il·lustrar el poder de la presència i el potencial transformador de la connexió humana sense paraules.  

L’impacte d’Abramović no es limita a les seves obres, sinó que s’estén a la seva tasca pedagògica i a la seva defensa de la performance com a disciplina central de l’art contemporani. Amb la fundació de Marina Abramović Institute (MAI), l’artista ha garantit que les generacions futures continuïn explorant els límits del cos, la ment i l’esperit en el context de l’art.

Abramović havia estat en altres ocasions a Barcelona com a visitant, però precisament va ser al Liceu on va oferir el seu primer treball: 7 Deaths of Maria Callas (març del 2023). El caràcter autobiogràfic de la seva obra, alimentat pel sofriment inherent de la seva desil·lusió i drames amorosos, trobava una ressonància particular en la vida de Maria Callas (1923-1977).  

Marina Abramović ha fet de la seva vida una obra d’art en si mateixa. Amb una barreja de coratge i vulnerabilitat, ha il·luminat els racons més foscos de la condició humana i ens ha ofert una experiència artística que, més enllà de l’estètica, és profundament transformadora. El seu art, alhora inquietant i alliberador, ens convida a mirar-nos des d’una nova perspectiva, a habitar el nostre cos amb consciència i a comprendre l’energia que ens connecta amb el món. Amb cada obra, Abramović ens recorda que, com a espectadors i éssers humans, també som creadors del nostre propi significat.