"Teló". Instal·lació efímera al Santa Mònica

Des del 30 de maig i fins el 13 d’octubre podeu gaudir de Teló al Santa Mònica.

Teló és una instal·lació efímera dissenyada com un refugi climàtic i cultural per al veïnat i les persones usuàries del Santa Mònica.  L’estructura lleugera de color roig, coberta per una successió de cordes de polipropilè del mateix color, pretén suavitzar les condicions climàtiques de la terrassa i ser un reclam que apropi el centre als ciutadans.

La proposta respon al caràcter històric de l’entorn i a la morfologia de la terrassa del Santa Mònica, així com al diàleg entre la creació artística i altres disciplines que promou el centre. D’una banda, la zona urbana més immediata al centre té un passat medieval mariner i, des del segle XVII, l’escena teatral hi ha estat molt present. De l’altra, el pendent de la terrassa i la seva ubicació, embocada a la Rambla i situada a una cota més alta que el carrer, converteix aquest espai en un escenari potencial.

Davant d’aquests factors es vol fer un homenatge a l’escena teatral i al passat mariner propis de l’indret, al mateix temps que confeccionar un espai d’integració urbana que, gràcies al recer i al confort climàtic, esdevingui un indret de convivència ciutadana. Per últim, Teló converteix la terrassa en una extensió de la Sala Bar i en un escenari obert on poder escenificar la programació periòdica i gratuïta del centre com poden ser els Dimarts de Vídeo, els Dimecres de So i Cos o els Dijous de Veu i Paraula, entre altres.

D’acord amb tot l’anterior, s’ocupa una àrea de gairebé 75 m² de la part central de la terrassa, tot configurant dos espais coberts mitjançant cordes de pescadors de color roig: la “zona d’estada” i la “zona de trànsit-mirador”. El primer espai, que és també el de recepció o d’acollida d’usuaris, va cobert per una sèrie de cordes col·locades paral·lelament unes a les altres, tot conformant cada una d’elles un arc catenari abans de caure verticalment i crear així una cortina que separa els dos espais. D’aquesta manera es genera un àmbit domèstic i protegit. En contraposició, a la “zona de trànsit-mirador” les cordes de la coberta es disposen més separades i completament tenses, és a dir, sense curvatura, per a, ultrapassant la barana, despenjar-se tot seguit cap al carrer. Amb les dues cortines de cordes que creen una superposició de filtres, d’una part, i la separació de les cordes major en aquest espai que en l’anterior, de l’altra, es persegueix crear una relació visual entre la terrassa i la ciutat, i proporcionar a aquesta “zona de trànsit-mirador” un caràcter més urbà. Amb el gest intencionat de desplomar el cordam cap al carrer es busca eliminar barreres institucionals i convidar els vianants de la Rambla a pujar a la terrassa. 

Com a resposta a la temporalitat de la intervenció i a la voluntat de generar la mínima petjada sobre el territori, s’ha optat per utilitzar un material durador i reutilitzable, fàcil de muntar i de desmuntar i que imprimeix una forta vinculació amb el paisatge arquitectònic, humà i històric que l’envolta.