"Vivers" Rafel Joan a la Sala Parés

Primer creus que t’escomet una claror tamisada que és com el desig. Una incandescència sorda, mig a les fosques, que s’enfita en l’eclipsi i s’espesseeix, que has d’entrellucar talment com cerques en el pes de l’aire l’ala d’un animal nocturn que travessa el cel. I no costa saber que sempre hi ha un espadat entre aquesta fulgència i nosaltres. Entre dues fosques. Perquè a l’eufòria pletòrica del que és viu, s’hi afegeix aquella orfenesa d’anar a la seva, una solitud dels qui van per separat. Tanmateix és com si nedar en aquesta limpidesa fos una mena d’innocència difícil que només fa la contraclaror de sempre esser lluny, sota l’aigua o en la selva més espessa de ser aquí, i que s’atenua en la distància. Com si la nosa que et priva de veure-hi clar no fos una busca que t’entela la mirada, sinó una virulència tranquil·la que et fa estar a pler. Com una fluïdesa nerviosa, una nuesa dels ulls. Alguna cosa que té la textura d’un secret, que tremola en el prodigi tranquil del repòs sense deixar tanmateix de ser convuls i trepidant. Una geopoètica que cerca fer sentir els efectes de la interacció amb la llum i que fa sorgir un pensament de paisatge. Una manera de llegir l’espai, el descosit de l’il·limitat que ens rosega l’ànima. Així, com quan et submergeixes a la mar plana d’un matí d’estiu o t’amaga l’herba, i nedes en aquell moaré, verd luxuriant d’aigües tornassolades, i d’espurneig jaspiat que tresca en l’arabesc del fullatge. I estàs en el silenci ermità de quan alguna cosa queda enlaire.

Què hi fas, aquí, amb aquesta llàstima que et fan sentir les males herbes? Què hi cerques en la humilitat de restar davall l’aigua? Què et fa pensar que en una llum erma, en la fulgència infructuosa de bellumes iridescents, hi trobaràs l’atmosfera d’una imminència, perquè en el besllum endevines les pistes, i hi destries la fertilitat de saber despullar-te en l’incert, en la desimboltura de ser simple. Com si fossis al principi, en les notes d’un preludi. On encara sents l’atracció pel que ha de néixer. Tu, i aquesta remor de ser lluny. I la llibertat incondicional d’una poètica del desbordament, però sense deixar de palpar l’estranyesa del món circumdant, entre tornassols i malles, i una sensació d’ungüents, un sentit de l’adherència que fa pensar en la força d’atracció que travessa el cosmos, com si fos possible notar a la pell la fricció d’alguna cosa que sempre és al començament, borró que neix, el cap de brot més tendre, o t’haguessis de perdre en el cromatisme exuberant de l’espectacle submarí, on una força obscura que ho lliga tot sembla més evident i s’expandeix. Hi ha no saps ben bé què de reconciliació en aquesta manera de dir el món, entre les ombres llobines de clapes fosques i clares, suara en l’evocació oceànica que revé amb qui camina davall l’aigua. Diu la meravella del món i la despossessió, la desavinença de l’home i la natura, tot plegat, d’un que cerca mostrar el que hi ha des del cor de la terra. Com un cant de sirena. Coses que s’han d’aclarir en la fondària. Una fressa de bondat, perspicàcia intuïtiva, batibull de desig i memòria, però sense deixar d’encarnar una amenaça persistent, emboscada i furtiva. Com si mirar, aquí, fos una forma d’ablució. No saps com, i ets davant un firmament abissal. I en un silenci cartoixà fos possible sentir la veu de l’aigua. O aquella eufòria líquida que provoca la temptació del miratge. Un estupor tranquil, que només els embadalits troben en l’encantament morós del fullam que s’encabrita, en l’ofuscació plàcida, calidoscòpica, de l’esponera opulenta, de la frondositat que et rosega els ulls bruts i emboscats de voler trobar no saps què d’oracular i d’obscur. Que diu ver, i alhora és vel, i no acaba mai de ressonar en la confusió feliç i estrident que brunzeix en aquesta poètica del que és evasiu. I que ens fa pellucar en la idea d’aprendre a mirar de bell nou. En una mena de mística, però lluny de qualsevol forma de transcendentalisme.

És quan creus saber que badar és posar esment i que veure-hi, també és esquivar l’excés de previsió que ens amaga la incandescència del món. Que no és allò que impressiona l’ull o fa les coses visibles el que venim a entreveure aquí, sinó l’èxtasi que ens aboca a l’ebrietat de la visió, que ens deixa caure en aquella obscuritat de l’enlluernament que treu a la llum el llibre de meravelles. Per un moment arribes a pensar que el pintor es frega els ulls, en el desfici bucòlic, però no pretén distreure’s ni fer-te badocar. En l’aquàrium del món submarí o en l’arborescència de la vida vegetal troba una manera de desplegar-se, de ser lliure, de trobar en les fragàncies a lloure que suggereix i en les experiències sensorials que proposa una sensualitat furtiva i un lloc on amagar-se de la brutalitat i la cruesa inclement que devora el moment en què som. Un lloc per pensar. Perquè ens emplaça davant la presència plena i pletòrica de les coses. Allargats a l’herba fresca o capbussats amb l’ànsia d’entrar al fons mentre t’ofega com una nostàlgia insòlita de tornar a la mar i respirar per les ganyes. És d’aquesta manera que ens retorna el desig de trenar-se amb les formes inesgotables i incessants del que és real. I aquell delit d’anar fins allà, a la claraboia dels començaments, sí, a la mar, i al gust de temps primers que sempre deixa anar l’herba. Perquè tota aquesta lluentor que reverbera és la força i l’obstinació de la meravella que ens permet apuntalar la vida de cada dia. Per això la pintura de Rafel Joan és un cant solar, prové d’una saviesa pagana, l’esclató del que és viu. Cada pinzellada és un gest clar, contra la rigidesa, que es desprèn del pes de l’ombra i descobreix la fluïdesa vivificant, la lubricitat del vesc, l’erotisme de la matèria apegalosa, que no es proposa com una èpica de la ruptura, sinó de la vacil·lació, des d’aquell tremolor estrany amb què respon la natura, des del clarobscur de la vida. I amb una paleta eufòrica, joiosa, expansiva i vibrant. Pintar la germinació, les forces mudes i secretes de la brosta, aquesta manera de remoure’s el fullam, la coreografia i la plasticitat vegetal, la refracció de la llum quan travessa i crispa l’aigua en aquest silenci d’alguer, clapat d’arena. I amb la certesa de saber que veure-hi és un procés dinàmic de transformació permanent amb el desig de glapir la vitalitat incontenible i indomable que mai no s’estabilitza ni en una identitat, ni aspira a la fixació. I descobrir en aquesta jungla modesta de l’herbei que no fa horitzons, en el mutisme d’escafandre i algues que s’esfilagarsen, la tensió difícil entre l’instant i la duració, capaç de desfer-nos els ulls. En una veritable ecologia de les formes. Alguna cosa que en la seva manera de ser dionisíaca es trena a un assossec apol·lini que titil·la entre el fragment i la totalitat, entre el barroc i el classicisme auster, com si pintar fos només metabolitzar la llum. I precipitar-se en una ebrietat del fons d’una mar incalculable. O sentir aquella tremolor de fulles en l’aire que remou la claror i que diu de manera tan encertada la nostra fragilitat. És aleshores quan la pintura de Rafel Joan mostra una claror que tremola, pelada, nua, vulnerable, però que s’esbatana en tota la seva amplitud vitalista, quan aquest jardí és tot planter, i llavors d’ànimes obertes, quan les pintures submergides són autèntics vivers de passions, una epopeia visual hedonista, de tanta vida que revé. I podem intuir si pintar no és com posar clapes, talment l’ombra que fa un arbre de rama molt clara, o el marbre verd que improvisa l’onatge i veu l’ull submarí. I deixar que el sol hi toqui. Una passió convulsiva de nervis. Espasmes de llum a la pell del món.

Sebastià Perelló

Es pot visitar gratuïtament de dimarts a dissabte d'11 a 14 h i de 16 a 20 h.