Cap als Jocs Olímpics: Enric Pantaleoni, president
Esgotada la presidència del senyor Deulofeu, el substituí en el timó de l’entitat el senyor Enric Pantaleoni, fill de Miquel Pantaleoni, un dels fundadors de l’Associació. El nou president era –és, millor dit– membre d’una nissaga d’origen italià que, ja l’any 1875, va instal·lar a la part alta de la Rambla la «Sastreria Modelo» que fou, de llavors ençà, un èxit comercial complet.
Dotat d’un dinamisme de llarga vista, i de maneres elegants, Enric Pantaleoni presidí l’entitat de 1986 a 1993, és a dir el període en què gairebé totes les energies ciutadanes es concentraren en els jocs olímpics.
L’Ajuntament havia presentat la Rambla com a “meeting point”, lloc de trobada ideal de tothom que vingués de visita a Barcelona, i feia saber que en aquest “meeting point” s’hi trobaven els «Amics de la Rambla, una organització que ofereix tota la seva col·laboració i ajut» (l’Associació tenia aleshores les oficines al núm. 109 de la Rambla, a l’edifici de la “Compañía General de Tabacos de Filipinas”).
L’impacte dels Jocs Olímpics va contribuir decisivament a situar Barcelona en el mapamundi i a fer entrar Barcelona i Catalunya, amb tots els seus pros i contres, en la vertiginosa carrera de la globalització.
Enric Pantaleoni fou succeït en la presidència pel senyor Tristan Xancó el 1993. El nou president de l’Associació, que ara es presentava com a «Amics de la Rambla», va poder dir, a començaments de 1994, que «La Rambla torna a trobar-se a si mateixa i poc a poc, amb l’esforç de tots, tornarem a donar-li la personalitat cosmopolita que li pertany».
Un cop fort i imprevist fou l’incendi que el 31 de gener de 1994 va devastar el Gran Teatre del Liceu. La resposta ciutadana fou, però, immediata. El mateix dia del foc, les quatre institucions que formen el Consorci del Liceu – Generalitat, Ajuntament, Diputació i Ministeri de Cultura– juntament amb els representants dels propietaris, van manifestar conjuntament que el teatre es reconstruiria ràpidament i al mateix lloc. L’aclariment de les expropiacions d’habitatges veïns, les condicions i els preus, fou una qüestió que dugué molts mals de caps al senyor Xancó. De totes maneres, el senyor Tristan Xancó n’ha tret una experiència positiva, i diu: «L’experiència viscuda, com a membre de la Junta de l’ASSOCIACIÓ, i també com a president, m’ha donat elements de judici per a explicar-me allò que realment és l’essència de la Rambla: el contrast i la contradicció».
L’efecte dels Jocs Olímpics no s’aturava i a finals del 94, setze milions de turistes havien passat pel país, vora un 7% més que l’any anterior. I, com no podia ser d’altra manera, amb l’allau de nous visitants, la Rambla augmentà encara més la seva popularitat.
Una altra preocupació de l’Associació en aquella etapa fou la necessitat de dignificar la Plaça Reial. L’Ajuntament va iniciar una campanya de recuperació de l’indret i Xancó va insistir que calia fer-ne «una zona lúdica digna».
Però el projecte més ambiciós de l’Associació era, en aquells moments, el projecte del Port Vell, consistent en la prolongació de la Rambla fins al Moll d’Espanya, on era previst instal·lar-hi un centre comercial i un cinema. projecte que podia afectar positivament la Rambla, a judici de Josep M. Bilurbina, assessor d’urbanisme de l’Associació.
