El secret últim de la Rambla

La fama assolida per la principal artèria de la capital catalana dins i fora de les nostres fronteres és ja un tòpic. Tanmateix, potser mai no s’ha descobert o explicat de manera convincent quin és el secret últim del seu atractiu. Ignasi Torralba també li havia donat voltes a aquesta qüestió i, fent memòria, explica una anècdota que el va colpir i que, de forma bella i al·legòrica, ens permet obrir la porta del misteri. Una anècdota que, en una conferència, va relatar Miguel Carballeda, persona quasi invident del tot i alt càrrec de l’ONCE. El senyor Carballeda va dir que, per a ell, la Rambla era el carrer o passeig ideal i va proposar als presents que l’escoltaven que en fessin la prova fent el recorregut, agafat del braç d’un amic i tancant els ulls. «De primer sents l’aleteig dels ocells, provinent de les parades d’ocellaires. Vas baixant Rambla avall i de sobta ensumes la flaire diversa de les flors. Després sents l’olor de la tinta dels diaris, revistes i llibres. A continuació t’adones de la bellugadissa de cadires i taules i llavors saps que passes davant de les terrasses on la gent s’asseu a veure la desfilada de vianants. Finalment, comences a notar l’olor salobre de l’aigua marina. Ets al capdavall, allà on conflueixen tots els camins».