La transició
La mort del general Franco, l’any 1975, va remoure el país. I de seguida es va fer evident que el procés de transició pactada d’un règim de dictadura a un de democràtic no seria un afer fàcil ni tranquil.
Com ha succeït sempre, els «pescadores de río revuelto», gent desarrelada de Barcelona i de Catalunya, van aparèixer des del primer dia protagonitzant accions violentes, embolcallats en banderes vermelles o vermelles i negres. Alhora, «els poders fàctics» nostàlgics de la dictadura van aprofitar l’ocasió i la ingenuïtat del jovent que aspirava al canvi democràtic, per infiltrar agents provocadors en els grups protestataris.
Seguint un esquema d’actuació gairebé històric, l’escenari principal del desordre era la Rambla. Es tallava la circulació, es punxaven rodes dels autobusos i, si fins aleshores no havia arribat la policia, començaven a trencar vidres dels establiments. En alguns casos es llençaven còctels molotof i hi havia qui robava gènere. Davant d’aquella situació, el 3 de maig del 1978, l’Associació va convocar una roda de premsa, on un portaveu de l’entitat va dir: «Són indignants les situacions de vandalisme i de bretolades que es produeixen cada dia a la Rambla».
Un representant del sector d’hotels, restaurants i bars va declarar: «Em sento desemparat per les autoritats, i sembla que aquells que actuen en pla salvatge estiguin protegits per elles».Un altre comerciant va explicar: «El cap de policia de Barcelona ens ha insinuat que anem a Madrid a parlar amb el ministre»
La situació perdurà, i el 15 d’octubre de 1978, el veterà periodista Carles Sentís va escriure a La Vanguardia un article titulat «La Rambla, amb honor», en el qual, entre altres coses, deia: «La Rambla acaba de fer un esforç per conservar i revaloritzar la seva identitat pacífica i eminentment popular: flors al dia del Roser; carreres amb participants que hi viuen, com ara Joan Gaspart, de l’hotel Orient; i finalment, en aquest mateix hotel, nomenament de Ramblistes d’Honor al president de la Generalitat i a laseva muller Antònia Macià de Tarradellas.
Hi ha, de fet, ramblistes d’honor i ramblistes amb deshonor. Aquest últim títol és el que mereixerien els components de les bandes que fa mesos van convertir el nostre primer carrer en “un campo de agramante”, amb autobusos cremats o bolcats, robatoris, assalts i altres vandalismes quasi diaris. I si avui la Rambla i els seus voltants han recobrat la normalitat és pel desplegament de dues companyies de guàrdies amb casc, preparats per a la defensa en les cantonades més estratègiques...Hem de salvar la Rambla de qualsevol intent anihilador».
Els fets trasbalsadors de la Rambla, na-turalment, no eren privatius de la principal artèria de la ciutat. En realitat, reflectien la situació del país. Durant el 1977 havia empitjorat la situació econòmica, laboral i d’ordre públic. En 1980, la situació política a Madrid era tibant. El partit del govern entrà en crisi. L’intent de cop d’Estat de febrer del 81 va marcar profundament l’atmosfera, però cap al 1982 , amb un nou govern, s’entrà en una fase de pactes socials i de relativa serenor pública.
