Visitants Ilustres

Si ens hem de refiar de l'opinió d'alguns forasters il. lustrats de pas, la ciutat de Barcelona, malgrat la seva història convulsa, feia goig. Francesco Guicciardini, ambaixador de Florència davant la cort de Ferran d'Aragó, es trobava a la capital catalana el març de 1511 i va dir: << Barcelona és una ciutat molt bella, gran i poblada. No s'hi veuen edificis particulars massa notables, però en general la majoria de cases són boniques, i en això pot fins i tot passar al davant de Florència >>.

Tres segles més tard, l'interès foraster per la ciutat no havia decaigut. Stendhal, el novel. lista francès, havia estat a Barcelona el setembre de 1837 i va deixar escrit: << hem aparegut a la Rambla, bonic passeig situat enmig de la ciutat. Allà hi ha l'Hostal de les Quatre Nacions, on a la fi hem aconseguit un àpat. La satisfacció ha estat molt viva. Barcelona és segons diuen, la ciutat més bella d'Espanya després de Cadis. S'assembla en realitat a Milà. Des de Barcelona no es veu el mar. Aquest mar que tot ho ennobleix queda amagat per les fortificacions que hi ha al capdavall de la Rambla >>.

Les muralles no van començar a ser enderrocades fins a l'any 1854 i les obres van tardar anys a acabar-se. Malgrat tot, la Rambla no deixava de ser un parador de tota mena de facècies, un espectacle permanent.

El famòs escriptor de contes danès Hans Christian Andersen va fer estada a la ciutat durant la tardor i part d'hivern del 1862. Hostatjat a l'hotel Oriente de la Rambla, anava prenent nota de tot el que trobava interessant.

<< Un dels darrers dies de la meva estada a Barcelona havia plogut molt i fort >>, escrivia el danès. << Encara plovia l'endemà al matí quan vaig anar al Banc. Vaig tornar xop a l'hotel i llavors em van anunciar que l'aigua, que no trobava sortida, estava pujant de nivell a la Rambla. Des del meu balcó vaig adonar-me que la catàstrofe anava augmentant i que era testimoni d'un espectacle esgarrifós. El poder terrible de l'aigua ! El riu creixia i creixia. L'al. luvió, bramulant com una presa de molí, va arrencar arbres i àloes de soca-rel. Dins les botigues la gent es movia amb l'aigua fins als malucs. Tot eren crits i clams. Més tard vaig saber que diverses persones havien desaparegut pels forats de les clavegueres. Mai no hauria imaginat el poder d'un torrent de muntanya. I vaig pensar en el conte que podria sortir d'aquest petit torrent de muntanya, un rierol normalment modest >>.