Discurs de Josep Cuní a l'acte de lliurament dels guardons de Ramblista d'Honor 2017

Moltes gràcies. Alcaldessa. Senyores i Senyors;

Quan els Amics de La Rambla en varen honorar amb un dels mateixos guardons que avui es lliuren, no feia ni un mes de la caiguda de Lehman Brothers. A casa nostra, la crisi econòmica de la qual aquell terrabastall va ser la precursora, encara no s’havia detectat o això ens deien. Les autoritats polítiques d’aquell moment, i les financeres, ens asseguraven, aquí o a Madrid, que la banca espanyola no corria cap perill, que les caixes d’estalvis eren sòlides, solvents. El govern espanyol, ho sabem, es negava a acceptar cap advertència i el de la Generalitat ho veia com un refredat passatger, mentre que en l’imaginari popular s’hi dibuixava una imatge de pel·lícula de Hollywood tan possible en aquell país com inimaginable en el nostre. La fotografia, la recordaran, d’aquell treballador amb camisa blanca, corbata grisa, tirants negres, a mig carrer Times Square, al Centre de Manhattan, sortint de l’entitat de la qual havia estat acomiadat feia uns instants, portant una caixa de cartró amb les seves minses pertinences i una fotografia emmarcada al damunt, semblava més un fotograma que una experiència palpable. Retrat que uns anys més tard vàrem rememorar en pel·lícules diverses però de manera magistral al film “Margin Call” . El joc especulatiu d’uns directius sense escrúpols i uns treballadors educats en l’engany i en la resignació, no semblaven ni una possibilitat propera, ni un fet probable. Aquell any, i només als Estats Units, van caure 28 entitats financeres més. A Espanya una quarantena, des de llavors, han estat absorbides o s’han fusionat i el panorama econòmic no té res a veure amb el d’un temps que encara pensàvem que tot eren flors i violes, i que havien vingut, les flors i les violes, per quedar-se. L’executiu de Zapatero va trigar dos anys a reconèixer el desastre del qual, a dia d’avui, ens diuen que estem superant, però que en realitat la majoria de ciutadans no entenen, perquè la seva realitat és tan crua com ho ha estat els darrers, 3, 4, 5, 6,7 anys potser.
De tot això, La Rambla, n’ha estat testimoni.

Quan l’any 2008 vaig tenir el goig de ser considerat un Ramblista d’Honor com vostès, l’amenaça terrorista internacional es relacionava només amb Al Qaeda. Bin Laden era l’home més buscat del món. S’especulava que estava amagat a les muntanyes de l’Afganistan i encara trigaria 3 anys a ser abatut en un dels seus refugis, per cert al nord del país veí, el Pakistan. Ningú sospitava llavors que s’estava organitzant un tipus de maldat encara pitjor, més sagnant, més diabòlicament perversa, que respondria al nom d’Estat Islàmic i que se’ns faria dramàticament familiar per la seva capacitat d’atemptar, d’immolar, de sacrificar i d’adoctrinar milers i milers de persones arreu del món, desestabilitzant societats, països i continents.
La Rambla n’ha estat també escenari i testimoni.

Quan fa nou anys vaig recollir el títol amb el qual avui s’homenatja el gran mosaic de color i vida que és La Rambla, Obama encara no era president dels Estats Units. Li faltaven unes setmanes per l’elecció. Ens deia que tot era possible, que tot ho podríem fer i albirava un canvi que, efectivament, va ser. Més minso del que alguns esperàvem, però admetem que va ser. Ho hem vist en les remogudes aigües de la política que han aportat cares noves i sensibilitats diferents. Tant va ser així, que, estic segur de no equivocar-me, si dic que en aquell moment l’Alcaldessa que ens presideix i ens honora, l’Alcaldessa de Barcelona, ni s’imaginava que ho seria. Tampoc ningú dels aquí presents podia sospitar que avui Catalunya i Barcelona, la seva capital, estarien immerses en una situació política amb una forta repercussió econòmica i internacional com la que estem vivint. I que la tensió dominaria el país, i els catalans estaríem sotmesos a un permanent ai al cor, indignats encara per una contundència policial impensable llavors, com impensable ha de ser sempre, com a resposta a la voluntat de ser i a la demostració d’existir. La catalanitat que reclamava fa 80 anys Gaziel, l’essència del país molt més potent que el que va ser el catalanisme, que el que ha estat el nacionalisme, que el que ara pot ser fins i tot l’independentisme, amb la potència que té, han tornat a fer reaccionar una ciutadania cansada de sentir-se menystinguda en la seva cultura i cansada de sentir-se ofesa en la seva identitat. La que l’1 d’octubre es va veure commoguda i alhora comminada a sortir al carrer sumant decisions preses i voluntats remogudes en la seva mateixa consciència, en la seva mateixa dignitat. I ho va tornar a fer dos dies després en senyal de protesta.
També La Rambla, ho va poder comprovar.

Perquè La Rambla “és la sala de ball de Barcelona”, com bé va escriure Josep M. de Sagarra. Una sala de ball on toquen tots els ritmes i s’interpreten totes les cançons, i el poeta afegia: “i per entrar al ball, no s’ha de pagar res”. Qui ho hauria de fer per caminar sobre la catifa d’or o passejar per “la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año”, amb passió de Federico García Lorca.

Hi ha moltes definicions de La Rambla o de les Rambles. Hi ha poemes, hi ha descripcions que la defineixen en la mateixa intensitat que els seus autors l’han viscuda. Però no ha estat els versos de Sagarra i de Garcia Lorca precisament els que han revifat els sentits després de la commoció i han transformat el dolor després del drama. Així ho han sentit també els nostres guardonats d’enguany, la Mercè Canelles, la Josefina Mora, l’Anibal Rodriguez, el Joaquim Laguarda, l’Alex Ollé, l’Alfons Flores i l’Escola Universitària de Disseny i Enginyeria Elisava que amb tots els seus alumnes, multipliquen l’afecte i materialitzen el sentiment. En el record, com ja s’ha dit abans, les víctimes i els seus familiars, i en l’agraïment els centenars, milers, de veïns i treballadors del cor de la ciutat que han demostrat el seu amor a la Rambla amb el seu gest sincer i inesborrable, solidari i agraït, a l’essència de la gran Barcelona.

Les sis persones i el centre acadèmic reconeguts avui, són els Ramblistes d’Honor d’aquest 2017 i ho són per vivències, per constància, per creativitat incontestables. Però no ho són en un any ni en un moment qualsevol, sinó en un temps colpidor i transcendental, en mig d’episodis que, aquests sí, que fan història. La història que la Rambla ha contemplat i sap mantenir gràcies a la tradició que l’envolta, la solidaritat que desprèn i la participació que la motiva.

Avui fa dos mesos, abans he recordat, que tots estàvem noquejats, absolutament noquejats. Intentàvem sobreposar-nos a la commoció que 24 hores abans ens havia glaçat la sang. Dia per la memòria. Però el batec del cor es va mantenir, l’esperit de la “perenne, la insobornable”, segons el poeta de Granada, va remoure la consciència de tots aquells que vàrem sortir a clamar: “no tenim por”.

Per això hem tornat a la Rambla i ho hem fet per convicció, per no permetre que ens prenguin aquell símptoma, aquell esperit de ciutat viva, que malgrat el seus lògics i periòdics alts i baixos que sempre l’acompanyen, segueix motivant al món i activant als catalans que hi vénen del mar i de la muntanya a recórrer “la calle más alegre del mundo”. I això és fruit de la corrua constant, que no es cansa de riure dia i nit.

Sabem doncs que és la Rambla, sabem també de qui és La Rambla. Ara, lamentablement, hem de concloure de qui no és, de qui no pot ser, de qui no ha de ser: D’aquells incapaços de sentir, incapaços de tolerar, incapaços de respectar, incapaços d’estimar, incapaços de gaudir. Davant seu tots nosaltres. Sensibles a la bellesa, a la cultura, a la tradició, a l’estimació i a la vida. Aquells que com l’Antònia, la florista d’en Sagarra, també podem i volem dir: “No ho veu, que no puc ser d’una altra manera?”

Moltes gràcies.

Josep Cuní
18 d’octubre de 2017