Discurs del president d’Amics de La Rambla, Fermín Villar, a l’acte de lliurament dels guardons de Ramblista d’Honor 2018

Aquest és el discurs que el president d’Amics de La Rambla va fer al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona amb motiu de l’acte de lliurament dels guardons de Ramblista d’Honor 2018 a Josep M. Espinàs, Colita i al Teatre Poliorama.

Excel·lentíssima alcaldessa, il·lustríssimes regidores i regidors, senyor Fèlix Riera, membres del jurat dels Guardons de Ramblista d’Honor, i amics de la Rambla que ens acompanyeu, bona tarda.

L’entrega dels guardons de Ramblistes d’Honor tanca tradicionalment les Festes del Roser de la Rambla. Unes festes amb les quals, un any més, des de la nostra associació treballem perquè, tant la ciutadania de Barcelona, com els seus dirigents, no oblidin que només hi ha una activitat tradicional que dona nom a un tram del nostre passeig: la Rambla de les Flors.

Permeteu-me un record per a tres grandíssimes dones que ens han deixat en l’últim mes i mig:
Montserrat Caballé, que ja el 1974 va ser guardonada com a Ramblista d’Honor i, de sempre, va ser una ambaixadora al més alt nivell per a la Rambla i Barcelona.
Maria Casas, una veïna del Raval i de la Rambla que ens va ensenyar que es pot ser exigent i combativa amb una dolçor eminentment femenina.
I la senyora Rosa Dòria. Propietària del Cafè de l’Òpera, protectora de l’esperit de la Rambla i sempre implicada amb la ciutat i amb la nostra associació.

També vull felicitar breument els Ramblistes d’Honor d’enguany.

El Teatre Poliorama, perquè allò que tant reivindiquem per a la Rambla, el Poliorama ho fa contínuament: posar en el nostre passeig la cultura a l’abast de tothom.

La fotògrafa Colita, ja que les seves fotos sobre Barcelona però en especial aquelles de la Rambla són fotos que, tot i captar el moment, ens expliquen la vida de manera atemporal, ja que podrien haver estat fetes avui mateix.

El Josep Maria Espinàs de qui em permetreu que citi un dels seus llibres. Com a fill de gallec, vaig llegir A Peu Per Galícia; i en un petit poble l’Espinàs hi trobà un matrimoni que havia estat a Barcelona quan els Jocs Olímpics i els demanà:

-¿Y qué les gustó más?
-Aquello de Colón, coño; ¿cómo le llaman?.
-¿La Rambla?
-Eso. La Rambla y el puerto.
I l’Espinàs hi afegí “la Rambla; naturalment.”

Casualment, avui 17 d’octubre fa 32 anys que Barcelona va ser nominada com a seu olímpica.

A tots, l’enhorabona i la demanda de que mai no perdeu els vincles amb la nostra ciutat i la nostra Rambla.

Una Rambla que segueix a l’espera. L’anhelat Pla Especial que ens ha de reformar i ordenar la Rambla és una mica més a prop; però encara no arriba.

Un dia a la Rambla equival a tres o quatre setmanes de qualsevol altre indret de Barcelona. I cent metres, són com dues cruïlles de l’Eixample. A la Rambla tot passa amb una intensitat incomparable i això ens aboca a la urgència de les millores. És per això que demanem a tots els partits polítics, sobre tot als que fa tres anys van votar a favor del Pla Especial, que tornin a demostrar que els preocupa la Rambla i—en vistes a les eleccions del mes de maig—que no caiguin en la temptació d’usar-la per a càlculs o estratègies electorals.

I mentre el calendari de la burocràcia ens aplaça el futur, podem treballar pel present. Un present amb moltes, moltíssimes necessitats. Un dia a dia difícil que, com hem repetit vàries vegades, s’inicia primer a la Rambla i s’escampa després per la resta de Barcelona.
L’ajuntament de Barcelona acaba de demostrar que te prou empenta per liderar un canvi de tarifes del transport públic metropolità que ajudarà, sobre tot, la gent que ve al centre a estudiar o a treballar. Aquesta mateixa empenta us l’exigim per fer complir la normativa del civisme i acabar amb l’ocupació il·legal de la via publica ja que, si no, la pressió recau sobre la ciutadania que respecta les lleis.

Si el 17 d’agost de l’any passat Barcelona fou capaç de donar exemple va ser, en gran mesura, perquè aquí no hi ha gent de fora: la immigració, amb més o menys dificultat, s’ha anat integrant als nostres barris i a les nostres vides. I molta d’aquesta integració ve, innegablement, de la ma del mon del comerç i la petita empresa.

Quan estem permetent, amb la complicitat d’una certa progressia de saló, que hi hagi col·lectius endogàmics que es guanyen la vida venent al marge de la llei, s’està perjudicant els comerciants, però també s’està excloent els immigrants de la integració a la nostra societat i, sovint, abocant-los a l’explotació humana.

Quan deixem que gent jove de classe mitjana de tota Europa, sense necessitats econòmiques, acabi pidolant pels carrers cèntrics de Barcelona, estem degradant la imatge de la ciutat però també estem col·laborant a que aquests nois i noies acabin dins el forat de la droga.
Quan no fem res per evitar que noies i dones siguin obligades a prostituir-se en contra de la seva voluntat estem generant una cadena de molèsties nocturnes que afecten sobretot el veïnat, però també som còmplices de la desgràcia de moltes vides joves.

Des d’Amics de la Rambla sempre hem estat disposats al treball conjunt i, si escau, a compartir esforços per tirar endavant mesures pioneres, com co-fundar Tot Raval, o d’altres no sempre populars: vam recolzar per a la Rambla la primera moratòria de llicències d’hotels i restauració, que es va demostrar encertada; tot i que cal estar sempre atents perquè som en un moment en que les grans marques de moda estan desequilibrant l’oferta de les zones més demandades de Barcelona.

I seguim arremangats i amb la ma estesa per fer feina. Però ha der ser sempre l’ajuntament qui lideri amb missatges clars ja que és qui en te la responsabilitat i l’obligació.

És per això que insistim: la reforma, la defensem perquè és necessària i serà molt benvinguda. Però no valdrà de gaire si no ens ocupem de tot allò que passa a cada hora de cada dia
a la nostra inigualable Rambla.

Cuidem-la entre tots, perquè—al final—tots som Ramblistes.
Gràcies.

Fermín Villar
17 d’octubre de 2018