Discurs de Fèlix Riera a l’acte de lliurament dels guardons de Ramblista d’Honor 2018

Tradicionalment, l’acte de lliurament dels guardons de Ramblista d’Honor compta amb un discurs introductori que, aquest any, va anar a càrrec del periodista i editor Fèlix Riera.

Aquí el teniu:

Excel·lentíssima alcaldessa de Barcelona, Il·lustríssimes autoritats i amics,
voldria començar la meva intervenció agraint als Amics de la Rambla l'honor que suposa per a un barceloní poder participar en aquest acte . Moltes gràcies

En algunes cultures, com la francesa i la catalana, es consideren afortunats aquells que perden el temps transitant immersos en els seus pensaments, sense anhelar cap propòsit; aquells que deixen vagar la seva mirada sense fixar-la en cap lloc, que es deixen guiar per l'instant, mentre que altres cultures consideren que divagar, perdre o embadalir és pèrdua de temps i un símptoma de debilitat de caràcter. Els francesos van encunyar el terme flâneur per exaltar a aquells que caminen a la ciutat sense rumb. A Catalunya, tot i no tenir una espècie d'aquest tipus que ens sigui pròpia, si tenim un terme que només la nostra llengua utilitza: Badar. L'essència de l'art de badar consisteix a convertir la pèrdua d'atenció en un èxit de l'esperit. És la victòria de l'individu quan s'allibera de l'auto explotació a la qual ens sotmetem en la nostra quotidianitat. Qui no s'ha quedat atrapat, com si caigués en un caçapapallones, contemplant el joc despreocupat d'uns nens o el moviment d'unes fulles balancejades pel vent? A mesura que he anat aprofundint en aquest deliciós terme he arribat a comprendre que no només ens movem gràcies a la nostra capacitat d'acció sinó que també avancem gràcies al nostre inconfessable desig de quedar absorts veient com la vida es desplega al nostre voltant. La Rambla és un espai ideal per conrear aquest estrany i suggeridor comportament que permet contemplar i ser contemplat en un moment on tot sembla dissoldre’s davant els nostres indefensos ulls a enorme velocitat

Si hi ha un espai a Barcelona on els ciutadans poden avançar com equilibristes, com somnàmbuls, en definitiva, badar amb esperit despreocupat o despert, aquest lloc és la Rambla. Quan un posa els seus peus a l'inici de la Rambla, un cop ha deixat enrere la Plaça Catalunya, i comença a baixar, sembla que el temps s'expandeixi i al seu torn quedi en suspensió. El que distingeix a aquest singular lloc és que és capaç d'accionar l'esperit i la creença que tots pertanyem a un mateix lloc/temps. Per a una ciutadana o ciutadà de Barcelona que es veu sotmès a l'acceleració i a la falta de temps per arribar a tot allò que ha planificat, baixar a pas lent per la Rambla acciona un mecanisme secret que anuncia que el millor del dia està per succeir. No es tracta d'un descens o ascens nostàlgic, vaporós, sinó de percebre un espai que pronuncia la nostra capacitat de sorpresa , perplexitat i el maravellós . La Rambla és tot això i també pot ser el contrari; pot provocar eufòria, exaltació i dispersió. És un lloc on conviuen el plaer i l'excitació per parts iguals. Un lloc on podem alliberar i deixar volar sense por a la nostra imaginació.

Avancem una mica més per aquesta Rambla que convoca sensacions que s'escapen a la raó, com una mèdium. Un dels aspectes més notables de la Rambla són les seves parades de flors, veritables oasis de colors i formes. Els que saben que es poden observar els moviments de l'esperit en les flors, saben que una ciutat culta és una ciutat amb rams de flors a gerros sabotejats al pas de temps. La nostra forma actual de vida qüestiona per igual al poeta i a les floristeries. Això hauria de fer-nos reflexionar sobre el negatiu que suposa per a una cultura qüestionar la utilitat de tot allò que no es pugui mesurar la funció pràctica. Sabem que les flors i en especial les roses, com assenyala Eça de Queirós, estan essencialment lligades al que més profundament interessa a l'home: l'amor, la religió, la guerra, la llei, la mort, els afectes, l'amistat, el reconeixement, la bellesa i el consol. Quan observem una parada de flors, no hauríem de perdre mai de vista que les flors, com tot llenguatge, serveixen per comunicar-nos; si són ignorades, abandonem una forma d'expressió que ens fa més humans. Les parades de flors de la Rambla convoquen els vianants a haver de detenir-se a contemplar un espectacle que acciona els sentits i les emocions. Quan algú compra un ram de flors, el que fa és obsequiar o obsequiar-se amb un present que canviarà el nostre hàbitat. Encara que només sigui una simple rosa o un bouquet de flors de poeta, transformarà l'espai fins al punt d'allunyar-nos de la lletjor que tan present està en la nostra societat. Facin una simple prova: col·loquin un gerro de roses vermelles en un racó de casa i observaran el seu poder transformador, modificant immediatament el nostre ànim i despertant la capacitat de convocar emocions llunyanes. La Rambla és dels pocs espais de Barcelona on les flors tenen el rang de protagonistes. Obren les portes del mercat de la Boqueria; anuncien que està a prop el Gran Teatre del Liceu i obliguen al viatger o turista a aturar-se a badar, fins i tot abans d'aprendre el que significa.

Permetin-me que descendim una mica més per la Rambla i preguntem-nos quina és la raó que provoca sensacions tan contràries i creatives que qui les ha viscut pot declarar sense por: "he viscut". La resposta no hem de buscar-la en els seus singulars edificis, ni en la seva desbordant oferta gastronòmica, ni en el bullici ni tampoc en la seva capacitat de canvi; l'hem de buscar en la seva gent. Són els pobladors de la Rambla els que la fan única, sempre irrepetible. Són les seves gents les que han aconseguit dotar de continuïtat i tradició a aquest espai singular i viu que segueix associat a la convivència, la tolerància, la llibertat i cultura. Tots som conscients dels reptes que haurà d'afrontar la Rambla en els propers anys perquè no perdi el seu encant i el seu vigor, perquè pugui seguir convocant el millor de la ciutat. Per a això, no hi ha res millor que posar en valor, al costat dels seus aspectes econòmics, d'altres que són més intangibles, immaterials i que es confonen amb el respirar. Per aquesta raó, sóc dels que reivindiquen la Rambla que no podem explicar, aquella que es desenvolupa en un secret antic que ningú pot arribar a desxifrar. Aquesta és la raó per la qual és tan important contribuir a fer de la Rambla un lloc per fer coses; però també per vagar per ella, deixant-nos portar per pas del temps.

Moltes gràcies per la seva atenció.

Fèlix Riera
17 d’octubre de 2018