Eduardo Mendoza en l'acte de lliurament de guardons de Ramblista d'Honor

El passat 15 d’octubre, Amics de La Rambla va lliurar els guardons de Ramblista d’Honor a Salvador Alemany, Arturo San Agustín i el Teatre Romea.

L’escriptor, Premi Cervantes i Ramblista d’Honor Eduardo Mendoza, va ser l’encarregat de glossar la figura dels guardonats.

Aquest és el seu discurs:

“Senyors Regidors, Regidores, Associació d’Amics de La Rambla, Guardonats, Senyores i Senyors,

M’estava preparant alguna cosa a dir i és molt difícil parlar de La Rambla perquè no crec que quedi res a dir sobre La Rambla. Tot ha estat dit, tot ha estat escrit... he pensat que fa uns dies, al Gran Teatre del Liceu – al que tornarem després de la mà de Salvador Alemany -  es commemorava l’aniversari de la resurrecció del Liceu després de l’incendi que el va destruir l’any 1994, sembla mentida que hagin passat tants anys – molts dels que estem aquí presents recordem molt bé aquell tràgic esdeveniment -. Encara cremava i encara sortien flames i fum de les pedres, de seguida es va decidir que es reconstruiria el Teatre del Liceu allà on era i tal com era. Uns quants ciutadans de Barcelona, entre els quals jo estava inclòs,  vam dir que no, que aquella era una bona oportunitat per fer un nou teatre. Un teatre en un lloc més representatiu que no quedés allà al mig, una mica limitat pel lloc que havia ocupat durant tants anys – perquè el Liceu havia sortit precisament d’un altre incendi, aquest provocat d’un convent - i que  havíem d’aprofitar per portar-lo a altre lloc i fer un teatre no com havia sigut el Liceu fins aquell moment sinó una cosa més moderna comptant amb la famosa arquitectura de Barcelona. Teníem al cap, segurament la imatge de  l’òpera de Sidney. Per raons estratègiques, totes elles molt raonables, es va decidir que no, que s’havia de fer exactament allà i tal com era abans de l’incendi. Uns quants vam quedar, una mica, no diré decebuts, però vam pensar que s’havia perdut una oportunitat. Ara continuo pensant que hauria sigut una oportunitat de fer una cosa nova, però també penso que si s’hagués fet en un altre lloc, si hagués sortit el Liceu de La Rambla, hauria estat un desastre per la ciutat. Per tant jo crec que hem de rememorar la resurrecció del Liceu i el fet que continuï estant a La Rambla

Perquè La Rambla és una institució, és un carrer, és una demarcació geogràfica i urbana, molt particular. No crec que hi hagi moltes ciutats que tinguin un carrer que sigui com La Rambla, que tingui la funció que té La Rambla a Barcelona. Penso grans, famosos carrers molt macos, molt impressionats, però no tenen aquesta condició que ha tingut sempre La Rambla i que cal continuar.

Repassant la història de Barcelona, un dia vaig descobrir que, La Rambla, naturalment ha patit moments de violència – la bomba del Liceu, els enfrontaments que descriu Orwell en el seu “Homenatge a Catalunya”, quan anaven a trets entre el Teatre Poliorama i la cafeteria Moka, també, després, els atemptats del 2017- però han sigut actes de violència. En canvi, La Rambla, no ha sigut mai l’escenari d’enfrontaments polítics i socials que han tingut lloc en altres parts de la ciutat perquè hi ha com un compromís tàcit de considerar que tenim molts problemes, que ens enfrontem de tant en tant – Barcelona és una ciutat amb una història molt moguda – però La Rambla és la nostra saleta d’estar i aquí no es fa soroll.

Perquè La Rambla té aquest caràcter? perquè hem acceptat tots que a La Rambla és l’únic carrer on tots ens trobem una mica com a casa?. Jo ho sé molt bé, però té una mida perfecta, és ni gran ni petita i a La Rambla han estat sempre totes les manifestacions possibles, en tots els graus imaginables. Hi ha hagut restaurants fantàstics i unes tavernes fastigoses, unes botigues esplendoroses i unes botigues de “betes i fils”, hi ha hagut el Teatre del Liceu i altres teatres – el Poliorama i el Principal... – però també els cabarets més estripats amb els espectacles més vergonyosos... I tot això ha estat sempre en un estat de convivència tranquil·la. La gent més elegant i els personatges més estrafolaris, més canalles,  s’han trobat passejant amunt i avall de La Rambla, anaven a fer les seves coses, es trobaven de vegades en uns cafès, hi havia restaurants que tenien parts diferents, de diferents preus, on es trobaven gent de diferents estatus socials que convivien i menjaven el menú del dia... i tot això és molt difícil de trobar en altre lloc.

Voltant pel món m’he trobat amb molta gent que em deia... “Barcelona, Barcelona... jo vaig estar a Barcelona” I com jo he nascut a Barcelona i he viscut bona part de la meva vida a Barcelona, pensava... no hi ha per tant. I deia “Que li veieu a Barcelona?” i no ho sabien dir ...però del que m’explicaven vaig entendre que Barcelona oferia al foraster, al visitant, la barreja d’una ciutat ordenada, seriosa, segura – relativament – i al mateix temps una ciutat caòtica, divertida, oberta les 24 hores del dia... I això no es troba, ni es troba a Europa, ni es troba a països on el caos existeix però no existeix aquest ordre. Barcelona ha estat fins ara en un estat d’equilibri que la fa particularment agradable als de fora i també als de dintre. I d’això ha estat La Rambla, fins ara, el símbol. Dit això, cal afegir, que aquest equilibri entre el millor i el pitjor que passa per La Rambla, on passa de tot i no passa mai res, és un equilibri precari i hem de contribuir tots a mantenir-ho. Requereix un gran esforç per mantenir l’espontaneïtat... per això estan els Amics de La Rambla i per això cada any donen uns guardons a aquestes persones.

Jo no faré la glossa perquè ja es farà després... però crec que els guanyadors d’aquest any , dues persones i una institució,  encara que les persones moltes vegades són institucions i les institucions són les persones que les porten  - que tenen en comú la seva vinculació amb La Rambla – no cal que estiguin venent ocells i flors per ser part de La Rambla, poden exercir el Ramblisme  des de molt lluny, però comparteixen amb La Rambla aquest sentit de transversalitat.

Salvador Alemany és un reconegut empresari però també ha sigut president del Cercle d’Economia, president de la Creu Roja Catalana, president de la secció de bàsquet del Barça... una persona que toca moltes tecles.

Arturo San Agustín és un periodista 100%. Ha escrit llibres i en els seus llibres sempre comença dient “jo sóc un periodista i aquest és el llibre d’un periodista” però també és un home d’uns coneixements molt variats, per exemple d’uns importants coneixements en matèria de religió aplicada, de la gestió religiosa, té uns grans coneixements del Vaticà i de la cúria, amb aquest cognom estava predestinat... però també és un home que passeja amunt i avall pel territori literari que ell està conreant i en el que no deixa de fer una cosa que és molt important per Barcelona i per La Rambla, que és donar-li canya.

I del Teatre Romea, que puc dir, el Teatre Romea és casa meva. El Teatre Romea ve de finals del segle XIX i sempre ha estat la representació del teatre a Barcelona. Si un parla del teatre i de Barcelona – hi ha molts teatres, molts mèrits teatrals, Barcelona és una ciutat teatral -  però sempre la primera imatge que al cap és al Teatre Romea. Com he dit, les institucions, són institucions però també són les persones que les porten. Pel Romea han passat moltes persones, han passat grans escriptors i dolents, han passat actors i actrius boníssims  i dolents, han passat directors molt bons i dolents, perquè La Rambla i el Romea estan oberts a tothom. I des de fa uns anys, està portat per Focus – el president de Focus vindrà aquí a recollir el guardó – que s’esforça per continuar obrint el Teatre Romea a totes les novetats, a tota la tradició i a continuar sent part d’aquesta Barcelona que està representada a La Rambla i que no para de caminar amunt i avall, amunt i avall i amunt i avall... i que no s’aturi perquè hi ha perills: els temps canvien, els costums canvien, les generacions passen i si volem conservar una cosa que té un valor únic, irrepetible i inimitable, hem d’esforçar-nos molt que és el que fan els Amics de La Rambla pels quals estem tots aquí reunits.

Moltes gràcies per la seva atenció”

Moltes gràcies Eduardo!