Amics de la Rambla

Amics de la Rambla

El pregó de Marius Carol

14 d'octubre de 2012

Ahir, dissabte 13 d’octubre de 2012, el periodista Marius Carol va ser l’encarregat d’obrir la Festa Major de la Rambla amb el seu pregó.

Per a tots aquells que us el veu perdre, aquí teniu el text del pregó que ens va regalar:

“Jean Paul Sartre deia que la felicitat era asseure’s a la vora del Tiber a Roma o pujar i baixar per les Rambles de Barcelona al vespre. És evident que, per un escriptor i filòsof com ell, contemplar un riu que va permetre crear una civilització de la que ens sentim partícips o mirar una gent que ha hagut de lluitar fermament per defensar les seves llibertats era una manera de submergir-se en la història d’Europa. L’elecció de les Rambles com a símbol de Barcelona, i fins i tot com a metàfora de Catalunya, no resulta un fet aïllat. Aquest passeig de 1.200 metres ha seduït molts escriptors que li han dedicat pàgines més o menys elogioses, però inspirades sempre per la curiositat de descobrir en els seus edificis, en la seva gent, l’ànima d’un país. Només en el segle XX hi trobem el testimoni de plomes tan brillants com Georges Orwell, Federico García Lorca, Gertrude Stein, Simone de Beouvoir, Somerset Maugham, Max Aub, Georges Simenon, Jean genet, José Donoso o Jorge Edwards, per citar-ne uns quants dels més apassionats en els seus testimonis.

Cal doncs entendre que no hi ha una sola Rambla, sinó moltes. La Rambla ha estat durant segles l’única via de la ciutat de considerable amplada. Alexandre Cirici, a la reeditada obra “Barcelona, pam a pam”, qualifica la Rambla de tradicional distribuïdor de la circulació, de lloc de reunió i de passeig, de negocis i diversió”, el veritable cor de la ciutat. L’enderrocament de les muralles que encerclaven la ciutat fins el 1850 no va fer disminuir el seu encant, sinó el contrari, va permetre que es convertís en el lloc imprescindible, on s’aplegaven els restaurants, els hotels, els teatres, les sales de festa, les botigues i els locals públics de tota mena. I durant la I Guerra Mundial va ser aquest passeig el que va aplegar no només totes les dèries del continent sinó també bona part dels seus diners, així que no és d’estranyar que mentre a Europa es feia la guerra, a les Rambles s’hi feia l’amor.

No deixa de ser curiós que la Rambla, convertida en el pols de la ciutat, fos l’estendard de la llibertat durant la transició política. El lloc on confluïen manifestacions i festes, concentracions i gaudis. Als anys setanta, la Rambla era el termòmetre de totes les sanes febres del país, la brúixola del nord democràtic. Ara però, aquest passeig de Barcelona viu temps de desconcert, doncs vol recuperar la seva ànima si bé massa vegades se sent estranya en el seu cos. La Rambla, conquerida pels forasters, ha desplaçat als barcelonins. Contrasta veure com els estrangers hi baden i els catalans en fugen. És com si la ciutat no entengués on vol anar la Rambla, com si el cafè de l’Òpera visqués malament la companyia de les hamburgueseries, com si la pastisseria modernista de l’Escribà no encaixés bé amb la botiga insubstancial de records que mai han estat de Barcelona, com si la Boqueria com a estómac de la ciutat, estigués a punt de sucumbir com a xarrup a un euro del turista, com si les parades de flors de tota la vida temessin fer olor de les olioses coques de les parades veïnes, com si els tenors i sopranos del Licveu temessin ser unes escultures vivents més del passeig.

Cada vegada som més els barcelonins que sentim nostàlgia d’una Rambla que era un “melting pot” de gent, enmig d’un paisatge reconeixible, però on fins i tot la petita delinqüència tenia denominació d’origen. Una Rambla que era una mostra significativa de Barcelona, on , com deia el Serrat a la seva cançó “Fiesta”, “el noble y el villano, el prohombre y el gusano, bailan y se dan la mano, sin importarles la facha”. Em consta que aquest neguit el té l’Associació d’Amics, Veïns i Comerciants de la Rambla. I també l’Ajuntament. Cal doncs utilitzar les lleis, però sobre tot la imaginació per canviar les coses. És imprescindible crear un marc de futur, i en aquest sentit pot ser molt important el Pla Especial per a la Rambla, en el que s’està treballant, per poder fer bona la frase de Joan Oliveras, tot un senyor de Barcelona que des de el finestral de l’hotel Bagués declarava fa uns dies que hem de creure amb convicció que la millor Rambla de la història encara està per fer i per venir.

Permeteu-me, abans d’acabar, una referència personal sobre la Rambla. Alguna vegada he escrit que la memòria és com aquella capsa de galetes de llauna on guardàvem de petits els nostres tresors. Doncs bé, si remeno a la capsa hi puc trobar moments únics, com quan els pares em portaven a fer l’aperitiu a la Plaça Reial (des de llavors els calamars a la romana han esdevingut proustians per mi), la festa de la Mercè quan em duien a veure la ballada de gegants o l’àpat de la meva comunió a la seu de l’Arca de Noè (que tenia la seu prop del Liceu), de la que el meu oncle era soci. Més tard vaig estudiar periodisme a l’Escola Oficial, que donava a la Rambla, a tocar de Canuda. I al Poliorama de la Rambla hi vaig veure el Marat Sade, interpretat per Marsillach i Prada amb una entrada de claca. Per no recordar que per aquells dies vaig haver de córrer un parell de vegades davant dels grisos quan es va morir Franco. El cap dels anys vaig treballar durant un mes a la delegació de El País a Barcelona que estava al costat de l’Amaya, en aquell replà amb dos forats a terra esculpits per les meuques en temps d’espera, i després a La Vanguardia, quan tenia la seu a Pelai i en acabar la feina més d’un dia anàvem a Boades a arreglar el món amb un còctel a la mà. I fins hi tot hi he fet passar una novel•la, com “Una vetllada a l’Excelsior”, on recordava aquesta emblemàtica sala de festes on el príncep rus Yussopof bevia vodka mentre explicava com va pelar Rasputin o el sultà marroquí Abd Al-Hariz presumia d’haver-se enllitat amb la Mata-Hari.

No em vull allargar, i en una festa major, no podria enllestir el meu pregó sense convidar tothom a participar a la festa. Els temps són difícils, hi ha molta gent que ho passa malament: també en això la Rambla constitueix un bon baròmetre de la situació, però tampoc enlloc com aquí es pot trobar tanta gent solidària. S’agraeix doncs que moltes de les activitats d’aquests dies siguin gratuïtes, de s de l’esmorzar al concert de jazz al carrer. Participem tots d’aquest ampli programa amb l’esperança que aviat el mal temps econòmic escamparà. Avui Catalunya viu temps d’il•lusió, malgrat tot. Tant de bo que sapiguem fer les coses bé i que la Verge del Roser, patrona de la Rambla, ens ajudi amb la feina que queda per davant. Jo com a bon agnòstic amb temor de Déu, ho espero i desitjo.

Visca la Rambla, visca Barcelona, visca Catalunya i, com no, visca la festa!"

Marius Carol
13 d’octubre de 2012

LA RAMBLA DE BARCELONA
La Rambla és un dels indrets de Barcelona on bull més activitat, una ciutat dins d'una altra ciutat.
Carregant...
x
X