Discurs d'Enric Canet al lliurament dels guardons de Ramblista d'Honor 2022

El director de Relacions Ciutadanes del Casal dels Infants, Enric Canet, va oferir a l’acte de lliurament dels guardons de Ramblista d’Honor, un emotiu discurs en el que també va parlar dels tres guardonats: la Llibreria Pompeia, el Museu Marítim de Barcelona i Juli Capella.

"Benvolgudes, benvolguts

Gent de estimeu La Rambla. Autoritats. En primer lloc, us agraeixo l’honor que la gent dels Amics de la Rambla, en especial en Fermín i en Xavier, m’heu donat en poder-vos dirigir unes paraules. Sou persones molt properes, tenint-vos frec-a-frec a la Fundació Tot Raval i en molts altres moments de la vida dels nostres barris.

I em considero amic vostre perquè, qui podria no ser-ho? Com ens podríem preguntar, qui pot no ser amic de la Rambla? Ens semblaria impossible i, malgrat tot, crec que hi ha gent que no ho ha estat o més aviat ha estat enemiga de la Rambla. Aquesta gent no pot ser amiga vostra.

Deixeu-me anar una mica lluny en el temps quan la Rambla no era el que tots coneixem, quan marginava la gent que es trobava a l’altra costat, al que ara coneixem com a Raval. Dos mons separats per una riera estacional: el dels benestants i el dels de l’altre costat on hi havia les terres de cultiu, on abundava el paludisme, on el camí que les unia era ple d’hospitals d’acolliment d’aquells mal vistos, pobres i malalts. Gent servil.

I es va construir la muralla del segle XIII per protegir-se dels enemics, alguna vegada soldats, sempre els mísers que es quedaven a fora. La Rambla llavors era ocupada per la cridòria dels venedors de carn, de blat, del vi, fins i tot el primer bordell documentat. Lloc on els camàlics esperaven una oferta de feina. En servitud dels benestants de muralla endins. Aquells que se la van fer seva amb la construcció dels Estudis Generals al cap d’amunt i els edificis religiosos a la llera dreta, construint una nova frontera per a la gent del marge, del Raval.

I ho va seguir fent després de 1714 quan van voler apropiar-se-la i que fora l’espai de la noblesa, de la gent benestant. Servil als nobles, menys quan les constants revoltes ciutadanes se la feien amiga, fet que no podia permetre l’autoritat. I per això com les Drassanes, van transformar els Estudis Generals en caserna per subjecció de la ciutat, per controlar les Bullangues possibles i reals del poble que no volia ser servil. Les armes sempre han estat enemigues de la cultura.

Des de llavors les dues ciutats eren amigues de la Rambla, l’una la dels nobles i els militars amb els seus cafès, xocolateries i teatres i l’altra que se la feia seva quan podia, encara que no la deixessin, a cop de revoltes.

La Rambla ha estat un lloc de confluència i de frontera. Ha estat el centre d’una ciutat que volia seguir essent ella, sense violència, sense armes, tampoc. Un espai de misèria, de conflicte, de lluita i de festa. Però també un espai de cultura, des de la marginal que sortia del més pregon dels barris, a la més popular que va tenir en el carrer Cardenal Casañes un focus important, on a 1905 la impremta Bagunyà, que havia editat El Patufet i el Cucut va ser cremada pels militars, enfadats per un acudit contra ells. Sembla que la cultura i les armes tenen moltes incompetències. Un carrer que va veure néixer el 1922 la llibreria Pompeia, aquell temps que la gent del poble volia accedir al saber, just abans de la Dictadura de Primo de Rivera. I va engaltar temps difícils, dues dictadures, una guerra, mantenint-se en peu de pau i al servei de la cultura. Difícil, com en els temps actuals on l’especulació utilitza altres armes que també fan escarafalls. Segueixen oferint cultura, saber. No mereixen la gent de la llibreria Pompeia, amigues i amics, ser Ramblistes d’Honor pel seu servei a la Rambla des dels llibres i les revistes?

Uns altres grans amics van ser la Generalitat i l’Ajuntament, durant la República, quan rarament van anar plegats i van cedir les Drassanes, que havien servit per subjugar la ciutat amb violència, transformant-la en un Museu del Mar. Cultura per armes. Ja en democràcia, el museu és un espai obert al servei de la ciutat i, en especial, les entitats del barri que en podem donar fe del suport que sempre ens han donat. No és mereixedor el Museu Marítim al servei de la gent, de ser Ramblista d’Honor?

Durant la llarga nit del Franquisme, la Rambla ressorgia en diverses manifestacions com la dels tramvies, les lluites obreres i la cultura marginal. Altres manifestacions que tenien el punt de concentració a Canaletes, com a  referència de molts triomfs, encara que fora envoltats de grisos.

La Rambla sempre s’ha volgut urbanitzar. Unes vegades pensant en les pedres per raons estratègiques o interessos econòmics. Rambles servils. D’altres, quan la posaven al servei de les persones, recuperant espais. Això ho explicaria molt millor en Juli Capella, nascut a la Riera Alta, primer estudiant de l’Escola Massana, després arquitecte de renom, admirat per les seves anàlisis constants sobre la necessitat d’espais i edificis al servei de les persones. En Juli parla de la Rambla com el Km0 de la transformació de la ciutat. No mereix en Juli Capella ser Ramblista d’Honor?

Quan us entossudiu cada any, des de 1961, (cada vegada d’una manera més popular), atorgar el premi de Ramblista d’Honor és perquè hi ha encara masses enemics. Massa gent que volen una Rambla Servil i vosaltres la voleu al Servei. Al servei de les persones i de la ciutat i no servil i mal utilitzada com si fora un parc temàtic i tothom uns figurants. Perquè serveixi a la unió de tots els Ravals i Barri Gòtics de la ciutat. Confluència i no frontera, estada i no de pas, defensant els grans valors que al llarg de la història ha donat a la ciutat en totes les facetes humanes.

Perquè la Rambla ha de seguir essent un impossible caminar de Sant Jordi, un espai per a la cultura i la revolta. I en aquesta virtualitat que ens volen imposar, ha de ser lloc d’encontre de frec-a-frec. Per això aquest enèsim intent de reforma, altament esperat, no serà el darrer perquè els interessos i necessitats canvien, però la Rambla ha de seguir jugant el seu paper. Sempre al servei. Perquè cap de nosaltres el 2150 hi serem, però volem que ella segueixi essent porta d’entrada, espai d’acolliment i de relacions, de comerç, de cultura. Però sobretot el que volem és que segueixi essent espai de festa, el millor invent de la humanitat perquè trenca fronteres, fa amigues i amics i tothom es posa al servei de l’alegria comuna.

Felicitats Amics de les Rambles per ser tan tossudes i tossuts, gràcies les Ramblistes d’Honor perquè si ho sou, és perquè us reconeixen el servei que heu fet i fareu a les Rambles, que vol dir ser amigues i amics de la seva gent i la seva història. Gràcies."