Discurs de Joan Oliveras Bagués a l'acte de lliurament dels Guardons de Ramblista d'Honor

Excel·lentíssima alcaldessa, il·lustríssimes regidores i regidors, senyores i senyors...
Benvinguts

Cinquanta-tres anys de guardons de Ramblista d'Honor, constitueixen per si mateixos, una llarguíssima trajectòria de convocatòria ininterrompuda de premis que retraten amb fidelitat la tossuda vocació de persistència i continuïtat de l'entitat que els atorga: Amics de La Rambla. Una entitat que acull, en un equilibri i diàleg permanent, a veïns, comerciants i ciutadans en general que situen La Rambla com un eix capaç de cosir complicitats entre els seus actors principals tant en l'ordre social, com econòmic i cultural.

Complicitats més enfortides i necessàries que mai, avui que l'horitzó que plana sobre La Rambla és d'una gran incertesa. Però a això, m'hi referiré més endavant.

Voldria ara, felicitar als guanyadors d'enguany. Ser Ramblista d'Honor incorpora òbviament un gran simbolisme ciutadà, però també un gran compromís amb la ciutat i amb La Rambla. Els Mèrits han estat el fil conductor que els ha conduït fins aquí avui, i aquest acte vol ser-ne un agraïment il·lusionat. Però avui, també ens conjurem en el compromís que ser membre del grup de posseïdors d'aquest guardó els fa ser portadors permanents dels valors de la nostra ciutat i d'aquest passeig universal on la convivència, la diversitat, el pluralisme i la llibertat n'han traçat la personalitat singular.

Leopoldo Pomés, gràcies per haver-nos regalat aquest trajecte personal de sensibilitat creativa, on la imatge de la realitat i la seva interpretació han esdevingut un poemari visual que ha eixamplat la mirada que teníem d'aquest espai complexe que en diem art. Gràcies pel gaudi i per l'aportació a allargar el prestigi de Barcelona en moments on les ombres dibuixaven amb força el nostre paisatge quotidià.

Gràcies al Gremi de Llibreters per aquesta llarga tradició que ens acosta al saber i ens aproxima al món de la cultura de manera transversal i massiva. Parlo de la Diada del Llibre, un fet extraordinari que va néixer als anys 20, i que ha dotat a la nostra ciutat i al nostre país d'un perfil diferent d'una densitat cultural amb valor internacional i que ha constituït també una aportació pròpia al món. A La Rambla en tenim un escenari privilegiat cada any.

L'Escola Massana. Deixeu-me dir que la sentim com la nostra escola. Aquella permanència que hem aconseguit salvar d'un dramàtic trasllat, i que ens evoca la nostra millor història col·lectiva des de l'any 1929. Escola d'art i disseny. Pionera també en la seva vocació de l'ensenyament lliure en l'aproximació a les arts i a l'artesania. Compromesa amb La Rambla en un camí conjunt on hem cercat solucions a la moltes vegades recurrent imperfecció estètica d'elements centrals del nostre passeig.

I l'amic Raimon Martínez-Fraile. No ho dic des de la perspectiva personal, que també. Parlo de l'amic de Barcelona. L'home que va imaginar la ciutat turística i les seves eines. L'home que amb el seu dinamisme incansable i des de qualsevol responsabilitat no va defallir mai en la seva ambició de convertir Barcelona en un model potent capaç d'identificar els seus avantatges competitius i preserva les seves riqueses col·lectives. A fi de comptes un home presidit per l'entusiasme de fer una ciutat on progrés i creixement fos compatible amb benestar. Ens va deixar sense abandonar mai el seu compromís amb La Rambla. L'enyorarem.

I ara, finalment, una breu reflexió entorn al moment de La Rambla amb que havia començat.
Parlava d'incertesa, i potser caldria ser més exacte. L'any passat els parlava d'esperança i de fet, havíem aconseguit entre diferents actors, obrir un camí per a dotar a La Rambla dels instruments normatius que permetessin afrontar la solució d'alguns problemes principals i la minoració de l'impacte d'aquells altres problemes que avui posen en qüestió la viabilitat ciutadana del passeig.

Ara, ens embarga una profunda preocupació i el desencís. La paràlisi sense data prevista del que hem anomenat Pla Especial de La Rambla ens aboca a la síndrome històrica de l'eternització del procés de degradació del nostre passeig més popular i més universal. Barcelona no acaba de situar mai La Rambla, el carrer més emblemàtic de la ciutat, frontissa entre dos barris complexes i laboratori de totes les contradiccions de la ciutat, síntesi de totes les Barcelones possibles, entre les seves prioritats.

Des d'Amics de La Rambla hem treballat per establir diàleg allunyat de la confrontació estèril, convençuts que només hi havia un camí possible: el d'interpretar la política com un espai de construcció on es teixeixen complicitats entre administradors i administrats, al voltant de compartir projectes comuns, perquè els projectes ciutadans han de ser comuns entre uns i altres. No hi ha projecte real sense calendari concret i , òbviament, tampoc sense pressupost.

La Rambla té calendari d'urgència i fóra bo que en això re establíssim una necessària coincidència, la percepció de la qual tindrà efectes reconciliadors i de confiança entre administradors i administrats. Parlo de la coincidència en els calendaris. Hi havíem arribat, ni que fos una vegada, en molt esforç, és cert, però hi havíem arribat. Tant de bo avui, aquest acte festiu i amable, pugui ser un punt d'inflexió i la mirada d'aquest Ajuntament i la seva Alcaldessa redescobreixin les nostres urgències, que a La Rambla són també les de la ciutat.

Moltes gràcies i felicitats de nou.

JOAN OLIVERAS BAGUÉS
President d'Amics de La Rambla