Discurs del president d'Amics de La Rambla, Fermín Villar, a l'acte de lliurament dels guardons de Ramblista d'Honor

El passat 15 d’octubre, Amics de La Rambla va lliurar els guardons de Ramblista d’Honor a Salvador Alemany, Arturo San Agustín i el Teatre Romea.

Aquest és el discurs del president d’Amics de La Rambla, Fermín Villar.

“Tinent d’alcalde, il·lustríssimes regidores i regidors, senyor Eduardo Mendoza, membres del jurat dels Guardons dels Ramblistes d’Honor,  i amics i amigues de la Rambla que ens acompanyeu, bona tarda.

Com ha dit el regidor de Ciutat Vella Jordi Rabassa, en uns dies difícils, en uns moments en que la Rambla ha d’anar més enllà de l’opció política de cadascú, per això estem aquí, amb el respecte a qui avui no ens acompanya, també als membres de la Junta que han decidit no fer-ho, la Rambla ens agafa i ens atrapa a tots, i per això seguim fent la cerimònia de Ramblistes d’Honor.

Un any més, els guardons de Ramblistes d’Honor posen la cloenda a les Festes del Roser de la Rambla. I un any més, segurament l’últim si res no canvia, hem tornat a defensar la presència de la flor i de les floristes al nostre passeig.

Perquè igual que una Barcelona sense la Rambla és impensable, per nosaltres també és impensable una Rambla sense flors.

Permeteu-me felicitar breument, en menys d’un minut, els Ramblistes d’Honor d’enguany:

El Teatre Romea, perquè la Rambla no només és sinó que escampa, i gràcies al Romea, antic Odeón, la cultura fa més de 150 anys que puja i baixa pel nostre passeig.

El Salvador Alemany, a qui personalment sempre li agrairé que un 11 de maig de 2003 em fes anar a la Rambla a celebrar la primera Copa d’Europa del Barça de bàsquet.

I l’Arturo San Agustín, que va escriure un llibre il·lustrat que, per molt que ell digui que va ser un petit pecat de joventut, te un títol immillorable per a un dia com avui: Ramblistas.

A tots, l’enhorabona i la demanda de que mai no perdeu els vincles amb la nostra ciutat i la nostra Rambla.

La Rambla, com tots sabem, segueix esperant.

Ens falta posar en marxa una reforma, la reforma, per a la que reclamem, ara que ja han passat les eleccions municipals, el valor i el consens polític d’aquelles forces que de debò vulguin mostrar el seu compromís amb la cara i els ulls de la ciutat.

Dit això, hi ha una acció per a la qual no cal esperar: exigim la immediata desaparició de les barraques injustificables que, en contra de la normativa vigent, segueixen ocupant la vorera central als trams de la Rambla de Canaletes i dels Estudis.

Són una concessió municipal; I no fan res més que degradar allò que, suposadament, volem millorar.

Podem afegir més coses que esperem, i no només per part de ’ajuntament de Barcelona sinó de totes les administracions, ja que totes en són responsables:

Ajudes per l’habitatge, tant per a persones que estan de lloguer com per a propietàries; una problemàtica molt relacionada amb l’atenció a la gent gran.

Millora de la seguretat i del civisme; fet que cal vincular amb el treball per un turisme sostenible.

Perseguir la venda de drogues, començant per la modificació de la normativa dels clubs cannàbics.

I també combatre, de debò, l’explotació humana; dels venedors de cervesa, de la falsa mendicitat o en la forma més cruel de la prostitució, un tema que, de vegades, no sembla estar a l’agenda de ningú.

Totes les administracions tenen l’obligació de treballar a favor de la ciutadania. Però nosaltres, la ciutadania, a més d’exigir, també hem de col·laborar. I, a part de queixar-nos, també hem de posar en valor tot el que la Rambla i Barcelona ofereix.

Som nosaltres els qui hem de tornar a usar un discurs positiu: reclamar quan toqui, però reivindicar tot allò bo que fem i tenim.

La Rambla ha de seguir com a epicentre d’una ciutat que continua sent una ciutat de prodigis. Som un lloc d’arribada, de mixtura, som un lloc d’oportunitat.

Són moltes les persones que arriben de fora, amb diversos orígens—tant ètnics com socials o econòmics—per a les quals la Rambla és el primer lloc on somien un nou futur a Barcelona.

Hem de contagiar-nos de la seva energia i barrejar-la amb l’experiència dels qui portem una vida reblant la realitat.

Quan  darrerament sentim repetir l’axioma de que la col·laboració público-privada ha estat clau en l’èxit recent de la història de Barcelona cal afegir-hi una actitud i una paraula igual d’ important:

La  il·lusió. I millor encara si és col·lectiva. Podem somiar moltes coses. Però no les podem fer en solitari. Nosaltres tenim la gran sort de comptar amb l’ajuda de molts comerços, entitats i persones associades i gaudim de poder treballar a la Rambla, per a tota la Rambla.

Treballar per la Rambla és treballar per Barcelona. I quan una persona individual o un gran grup empresarial s’associa a Amics de la Rambla demostren tenir un compromís amb la ciutat.

Però aquells que, tot i poder, decideixen no fer-ho, empreses que paguen menys que un matrimoni de jubilats, ens estan dient dues coses:

una, que només volen de la Rambla i de Barcelona el màxim benefici sense voluntat de retorn social.

I dues, que és indispensable disposar ja de la llei—que des del teixit associatiu estem treballant amb totes les administracions—que obligui a col·laborar socialment a aquells que voluntàriament no volen fer-ho.

Així, reclamant però oferint, amb una exigent ma estesa i amb treball conjunt, els qui tenim la sort agredolça d’estar en llibertat seguirem cuidant la Rambla.

Perquè—al final—tots som Ramblistes.”